tot un classic

Crec que no hi ha al mon ningú que amb una càmera a la ma, ha resistit la temptació de fotografiar-los... jo he resistit tot un any, i no serà que no els ha vist vegades. Però al final he caigut.
Encara que no es el meu tipus de fotografia, m'ha agradat la llum... ara que potser la pregunta seria si tinc algun estil de fotografia...

Gonepteryx rhamni

o pot ser una Gonepteryx rhamni???
bé, al final no es una cleòpatra, es una rhamni...
no en se prou!!!

Ischnura... elegans... mascles

LAS MOSCAS

Vosotras, las familiares, inevitables golosas, vosotras, moscas vulgares, me evocáis todas las cosas. ¡Oh, viejas moscas voraces como abejas en abril, viejas moscas pertinaces sobre mi calva infantil! ¡Moscas del primer hastío en el salón familiar, las claras tardes de estío en que yo empecé a soñar! Y en la aborrecida escuela, raudas moscas divertidas, perseguidas por amor de lo que vuela, —que todo es volar— sonoras, rebotando en los cristales en los días otoñales... Moscas de todas las horas,

de infancia y adolescencia, de mi juventud dorada; de esta segunda inocencia, que da en no creer en nada, de siempre... Moscas vulgares, que de puro familiares no tendréis digno cantor: yo sé que os habéis posado sobre el juguete encantado, sobre el librote cerrado, sobre la carta de amor, sobre los párpados yertos de los muertos.  Inevitables golosas, que ni labráis como abejas, ni brilláis cual mariposas; pequeñitas, revoltosas, vosotras, amigas viejas, me evocáis todas las cosas. Antonio Machado, Soledades. (1907)

Verde que te quiero verde

Verde que te quiero verde. Verde viento. Verdes ramas. El barco sobre la mar y el caballo en la montaña. Con la sombra en la cintura ella sueña en su baranda, verde carne, pelo verde, con ojos de fría plata. Verde que te quiero verde. Bajo la luna gitana, las cosas le están mirando y ella no puede mirarlas. Verde que te quiero verde. Grandes estrellas de escarcha, vienen con el pez de sombra que abre el camino del alba. La higuera frota su viento con la lija de sus ramas, y el monte, gato garduño, eriza sus pitas agrias. ¿Pero quién vendrá? ¿Y por dónde...? Ella sigue en su baranda, verde carne, pelo verde, soñando en la mar amarga. Compadre, quiero cambiar mi caballo por su casa, mi montura por su espejo, mi cuchillo por su manta. Compadre, vengo sangrando, desde los montes de Cabra. Si yo pudiera, mocito, ese trato se cerraba. Pero yo ya no soy yo, ni mi casa es ya mi casa. Compadre, quiero morir decentemente en mi cama. De acero, si puede ser, con las sábanas de holanda. ¿No ves la herida que tengo desde el pecho a la garganta? Trescientas rosas morenas lleva tu pechera blanca. Tu sangre rezuma y huele alrededor de tu faja. Pero yo ya no soy yo, ni mi casa es ya mi casa. Dejadme subir al menos hasta las altas barandas, dejadme subir, dejadme, hasta las verdes barandas. Barandales de la luna por donde retumba el agua.

Ya suben los dos compadres hacia las altas barandas. Dejando un rastro de sangre. Dejando un rastro de lágrimas. Temblaban en los tejados farolillos de hojalata. Mil panderos de cristal, herían la madrugada. Verde que te quiero verde, verde viento, verdes ramas. Los dos compadres subieron. El largo viento, dejaba en la boca un raro gusto de hiel, de menta y de albahaca. ¡Compadre! ¿Dónde está, dime? ¿Dónde está mi niña amarga? ¡Cuántas veces te esperó! ¡Cuántas veces te esperara, cara fresca, negro pelo, en esta verde baranda! Sobre el rostro del aljibe se mecía la gitana. Verde carne, pelo verde, con ojos de fría plata. Un carámbano de luna la sostiene sobre el agua. La noche su puso íntima como una pequeña plaza. Guardias civiles borrachos, en la puerta golpeaban. Verde que te quiero verde. Verde viento. Verdes ramas. El barco sobre la mar. Y el caballo en la montaña. Federico García Lorca 2 de agosto de 1924

5ª KDD FotoNatura al Montseny

 

Orthetrum cancellatum, aquesta si va ser una emergència reixida!!

Si, fa uns dies vaig pujar les imatges de una "emergència" fallida, però aquesta vegada, la femella de Orthetrum cancellatum, ha eixit amb tot el seu esplendor...

Monsieur Crocó

Mascle de Crocothemis erythraea, els primers de la temporada

de la vida i la mort

Aquests dies he vist alguns Orthetrun cancellatum emprendre el seu primer vol després de l'emergència (no he tingut la sort de veure'ls emergir), un vol maldestre des de les herbes properes a l'aigua fins als matolls on maduraran al sol. Però ahir, quan ja marxava, entre la mala herba, vaig escoltar aquest batec d'ales tan característic ... em vaig acostar i vaig veure aquesta femella que intentava desplegar les seves ales inútilment, almenys dos d'elles, estaven molt danyades i l'hemolimfa que omple les venación de les ales, s'havia escampat en part.
Li vaig acostar un pal per treure d'entre la mala herba (segurament la responsable que no pogués estendre correctament les ales) i li vaig fer tot el que vaig poder i se'm va acudir per intentar recuperar la seva mobilitat alar, li vaig fer batre les ales, les vaig estirar suaument perquè adoptessin la seva posició correcta, però crec que tot va ser en va.
Al final la vaig deixar en una branca al sol, i protegida del vent batent les seves ales deteriorades ...
Diuen que un 30% dels odonats no sobreviuen a aquest petit trànsit que és l'emergència, però és que aquesta ja ho tenia tot fet ... Així és la vida i la natura ...
Aquesta mateixa imatge la he publicat a FotoNatura, però  amb una mica més d'exposició. Era un matí de maig cap a les 3 de la tarda, i amb un sol més propi de juliol que de primavera. El meu cervell, va enregistrar la imatge com la he pujat a FN, però alguns comentaris aconsellen baixar la lluminositat, i he re-processat la imatge... ara podeu triar i remenar!!!

"Bajo en verde..." Gottlob Frick, O Isis und Osiris, Die Zauberflöte

es que avui es dia de òpera... i si no, cliqueu aquí!!!

Una "reineta" (Hyla meridionalis) prenent el sol confosa amb la vegetació de ribera...

El seu cos presenta un aspecte gomós ja que té la pell molt llisa i brillant de color verd clar, i poden presentar tons groguencs o bruns. S'observa una ratlla negra que va des dels orificis nasals, passant pels ulls, fins a les aixelles de les potes davanteres. Per sota és de to blanquinós. Posseeix unes llargues potes amb ventoses a la punta dels dits que li donen la capacitat de grimpar amb facilitat per la vegetació, o branques dels arbustos que troba en el seu hàbitat, per la qual cosa és una granota arborícola. Els seus ulls són sortints i de pupil·la horitzontal.

Femella de Anax imperator i Ischnura elegans ovopositan en tàndem

CuUcuuuu... tu que hi fas aquí?

Això es el que sembla dir aquest mascle de Ischnura elegans, amagat darrera la flor...

Cordulegaster boltonii

Segurament es l'animal que més s'assembla a un taxi de Barcelona...
Habita en rierols de corrents ràpides, on patrulla contínuament, protegint el seu territori

Els primers Anax emprenen el vol